Recentment, el Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra ha creat una nova línia de recerca aplicada (Practice-based Research) dintre del seu programa de doctorat en Comunicació. He estat estretament vinculat a aquesta iniciativa des de la seva gestació fins la seva aprovació per part de la Universitat. Comparteixo en aquest post algunes reflexions i continguts que hem anat discutint durant el procés, i una notícia/entrevista publicada recentment sobre aquesta nova modalitat.

A partir de l’experiència de la meva recerca doctoral que va incloure dinàmiques aplicades, de diverses converses que hem tingut amb altres investigadores de la UPF, i inspirat per alguns departaments del M.I.T. (USA) on he estat vinculat com a investigador postdoctoral els últims 2 anys (institució totalment centrada en la filosofia “Mens et Manus”), vam començar a impulsar a la UPF fa cosa d’un any un nou marc de recerca doctoral en Comunicació que permetés impulsar aquests tipus d’iniciatives. La proposta té un context favorable en les actuals polítiques de recerca europees que fomenten la recerca i la innovació d’ecosistemes col·laboratius que inclouen l’administració i la societat civil (el que s’anomena Quàdruple Hèlix de creació de coneixement). I també pels recents models de “doctorats industrials” que s’han vingut implantant a Europa durant els últims anys. En aquest sentit, la recerca aplicada complementa el doctorat industrial obrir-se a d’altres vincles i diàlegs amb la societat però també amb la pràctica creativa. I ho fa des d’una perspectiva humanística.

Perquè una línia de doctorat aplicada en Comunicació?

En Comunicació, el format de recerca més establert i canònic en l’àmbit iberoamericà, la memòria de 300/400 pàgines, determina un tipus de procés de recerca centrat exclusivament en la “recerca escrita”, en formalitzar qualsevol procés d’investigació en paraules. D’aquesta manera, en el millor dels casos, del procés de recerca en pot sortir l’edició d’un llibre, o la publicació d’articles en revistes acadèmiques. I tots els continguts alternatius generats durant el procés es tracten com a annexos que serveixen per aportar i validar uns determinats resultats avaluables. Si bé aquest format és absolutament vàlid per organitzar i desenvolupar un tipus de recerca i desenvolupament intel·lectual, no facilita la plasmació d’altres mètodes d’investigació ni formes de coneixement.

Entendre el format monogràfic com la memòria del procés d’investigació i no com un “format” de recerca obre les portes a que durant el procés s’incloguin altres procediments pràctics, que poden anar des de la creació de continguts audiovisuals, interactius, gràfics, sonors, fins a prototipus, models, propostes expositives, dissenys, etc. Aquests formats i continguts alternatius interroguen a través de la pràctica i permeten avançar en la investigació. Però molt especialment, aporten uns resultats finals que no són únicament escrits. Aquesta última qüestió és important perquè els resultats finals d’una recerca aplicada haurien de tenir certa continuïtat, o desenvolupament posterior, en societat. Que trobin el seu espai en “societat” és segurament un dels seus millors avals.

L’àmbit de la Comunicació, doncs, tant influent en l’actual societat Internet, audiovisual i digital, ha d’entendre el potencial que hi ha en apropar les seves dinàmiques teòriques i analítiques d’investigació a la recerca aplicada, permeten generar noves aproximacions a la creació de coneixement a partir de la pràctica, connectant aquestes recerques d’una manera més intensa amb la societat. Intervenint en el seus processos i contextos amb una voluntat d’investigació, fent ús de les pràctiques que en formen part. Resolent reptes, interrogant-se, aportant sol·lucions o proposant noves formes de coneixement.

Què és la recerca aplicada?

En la recerca aplicada, l’originalitat i l’avenç del coneixement es desenvolupa a partir de la producció de pràctiques creatives, analítiques i tecnològiques que formen part del procés d’investigació. Aquestes metodologies aporten formats resultants que són part intrínseca d’un procés de recerca planificat i estructurat de manera clàssica on hi pren rellevància la praxis. Els resultants (obres de creació, anàlisis, dades, software, prototipus, productes, etc.) representen un contingut genuí de la recerca, que acompanya la memòria escrita, i que complementen de manera inseparable la seva comprensió. L’avaluació doncs és conjunta, resultats de treball d’investigació pràctic + memòria, compensant per tant l’extensió de les dues produccions.

Per acompanyar aquesta introducció, afegeixo un parell de referents importants de la bibliografia de recerca aplicada recent que aporten algunes reflexions importants:

• Candy, L., & Edmonds, E. (2018). Practice-Based Research in the creative arts. Foundations and Futures from the Front Line. Leonardo, MIT Press, 51(1), 63–69. https://doi.org/10.1162/LEON_a_01471

“A basic principle of practice-based research is that not only is practice embedded in the research process but research questions arise from the process of practice, the answers to which are directed toward enlightening and enhancing practice.”

“Stated simply, practice-based research is an original investigation undertaken in order to gain new knowledge, partly by means of practice and the outcomes of that practice.”

“It is important to make a clear distinction between practice-based research and pure practice.  Many practitioners would say they do ‘research’ as a necessary part of their everyday practice. As the published records of the creative practitioners demonstrate, searching for new understandings and seeking out new techniques for releasing ideas is a substantial part of everyday practice. However, this kind of research is, for the most part, directed towards the individual’s particular goals of the time rather than seeking to add to our shared store of knowledge in a more general sense. Scrivener argues that the critical difference is that practice-based research aims to generate culturally novel apprehensions that are not just novel to the creator or individual observers of an artefact; and it is this that distinguishes the researcher from the practitioner” 

• Ostherr, K. (2017). Applied media studies: Theory and practice. Rice University: Taylor and Francis.

“We call this emergent field of practice “applied media studies” for three key reasons. First, we want to emphasize a shared foundation in scholarship and methods that foreground the medium specificity of representational technologies as we explore how the digital intermediation of information and communication shapes meaning in the world. Second, we want to highlight the role that new kinds of hands-on, critical, and creative “applied” projects are playing in the evolution of scholarly practice in the field of media studies. Third, we want to explore and expand debates and methods at the intersection of humanistic media studies and applied sciences.”

“The concept of “applied” work in the humanities provokes comparisons with “applied sciences,” raising important questions about the value and relevance of problem-oriented practice in relation to more abstract or theoretical work”.

“Models of understanding humanistic knowledge formation as a productive field that can be “applied” to solving “real-world” problems, while also establishing feedback loops that bring new lines of inquiry back to more theoretical research”.

Notícia publicada a la UPF

La següent entrevista/text explicatiu, editat per la Núria Pérez, recull molt bé l’esperit d’aquesta iniciativa. Es va publicar originàriament el 20/11/2019 com a notícia a la web de la UPF.

Per tal de canalitzar els reptes dels nous models i processos de creació de coneixement, que són ja una realitat en altres països, el Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra acaba de regular per primera vegada a l’Estat una línia de recerca doctoral aplicada en Comunicació: Tesi per projecte de recerca aplicada.

El propòsit d’aquesta nova modalitat de recerca és la d’experimentar a través de la pràctica en la generació de nous models i formes de coneixement

“Aquesta iniciativa és una realitat establerta en l’àmbit de recerca en països com el Regne Unit, Estats Units, o alguns països europeus, i és coneguda internacionalment sota el nom de Practice-based Research”, explica Carlos Alberto Scolari, responsable del programa de doctorat del Departament de Comunicació de la UPF. “La iniciativa també està inspirada en els projectes de tesis doctorals “industrials”, absolutament establerts a nivell europeu, i exitosament promoguts en el sistema universitari català per la Generalitat de Catalunya”, explica Scolari.

Fins ara, en l’àmbit de les ciències socials, el procés de recerca doctoral estava habitualment centrat en la producció d’una memòria de recerca, que en alguns casos venia acompanyada d’alguna publicació científica o d’alguna presentació en congressos acadèmics. “En aquest model clàssic la realització de productes, continguts, prototips, d’experimentació en nous formats, o de creació artística, no tenien cabuda majoritàriament en el sistema de recerca espanyol”, explica Carles Sora professor del Departament de Comunicació i investigador visitant del Massachusetts Institute of Technology (MIT) (EUA) així com coordinador de la comissió que ha impulsat i dissenyat aquesta proposta innovadora de doctorat a la UPF.

“I eren molts pocs els casos en que el procés de recerca doctoral tenia una aplicació concreta amb vida posterior al projecte, més enllà de la universitat, o que es realitzava amb la participació activa d’algun agent de la societat”, afegeix Sora.

L’objectiu d’aquesta nova modalitat de doctorat és doble. Per una banda, es volen fomentar els projectes doctorals que facin ús de metodologies aplicades que generin noves formes de coneixement no exclusivament escrites. I de l’altra, es vol afavorir la transferència de coneixement en els processos de recerca doctoral en col·laboració amb altres institucions (empreses, associacions, institucions, col·lectius, centres, ONGs, etc.). Afavorir la relació i l’aplicació del projecte de recerca durant el procés afavoreix molt el seu posterior desenvolupament, difusió i impacte.

En aquesta nova modalitat basada en la recerca aplicada, l’originalitat i l’avenç del coneixement es desenvolupa a partir de pràctiques aplicades, creatives, analítiques, tecnològiques o artístiques que formen part de manera intrínseca del procés d’investigació. Els productes resultants (obres de creació, anàlisis, dades, software, prototipus, productes, mètodes, etc.) juntament amb la memòria de la recerca, representen un contingut indissociable.

El propòsit d’aquesta iniciativa “Tesi per projecte de recerca aplicada” és la d’experimentar a través de la pràctica en la generació de nous models i formes de coneixement. La voluntat final és que aquests nous models i formes resultants donin resposta a qüestions concretes de la societat, o que obrin nous horitzons en els seus respectius àmbits.

Una iniciativa que és capdavantera en consolidar i regular oficialment en un doctorat en Comunicació noves formes de coneixement aplicades. Amb això, el Departament de Comunicació amplia la seva oferta de línies de tesi doctoral arribant a les tres modalitats: tesi monogràfica (el model canònic), tesi per compendi de publicacions (instaurada fa pocs anys) i la nova modalitat de tesi per recerca aplicada.

Aquesta notícia/entrevista es va adaptar i publicar a La Vanguardia el 20/11/2019.